rabieta

rabieta

Rubén i els seus pares tornen a casa fent un passeig. En passar per un quiosc, Rubén s’encapritxa d’unes llepolies. Els seus papàs li diuen que no li compraran les llepolies, perquè van a sopar i perdrà la gana i que, a més, avui ja li han comprat moltes coses. Però Rubén insisteix i tira de la mà del seu pare intentant retenir-lo.  

El papà li solta la mà i li adverteix que no li comprarà les llepolies i que no poden perdre temps, que és tard i que han de tornar a casa. Llavors, Rubén comença a plorar i a cridar d’una forma exagerada, tirant-se al terra. Els pares queden avergonyits de la situació, més encara quan els vianants miren el nin, miren els seus pares i xiuxiuegen entre ells.  

Els pares amenacen una darrera vegada: “ens anam a casa i et quedes aquí…” però no aconsegueixen res, al contrari, els crits i plors d’en Rubén s’intensifiquen. Finalment els pares cedeixen i opten per comprar-li les llepolies perquè deixi de plorar. El nin es consola ràpidament i torna a casa content i feliç.

La història de Rubén i els seus papàs és un dels molts d’exemples d’enrabiades. El problema d’aquest tipus de comportament no és tant l’espectacularitat dels crits i plors del nin que deixen als pares sufocats davant el públic que l’envolta. Tampoc no és el patiment que molts pensen que pateix el nin en l’enrabiada i que fins i tot alguns arriben a pensar que “traumatitza” el nin. No, aquest no és el problema de l’enrabiada. El vertader problema de l’enrabiada és que els pares, quan cedeixen, estan reforçant una conducta inadequada. El nin obté una recompensa per un mal comportament. El nin aprèn a obtenir un premi (les llepolies o qualsevol altre capritx o petició) mitjançant un comportament inadequat: l’enrabiada. Aprèn que les decisions dels seus pares poden canviar-se amb aquest comportament. I aprèn que aquesta pot ser la clau per aconseguir moltes més coses. Cada vegada que l’enrabiada acaba en una victòria per al nin, aquest comportament queda reforçat.

L’enrabiada no és un problema temporal de l’edat. Cap als dos i tres anys apareixen i solen ser molt intenses, però si no es tracten adequadament, són comportaments que romanen, amb una manifestació diferent al llarg de molts d’anys.

Pautes per tractar-les

L’objectiu del tractament seria rompre un cercle viciós que es va creant amb les enrabiades: que el nin les utilitza com una forma de canviar les decisions dels pares i de sortir-se amb la seva. Aquesta situació en la qual una i una altra vegada l’enrabiada obté recompensa, cal canviar-la. Per tant, la primera pauta és que l’enrabiada no acabi aconseguint que el nin es surti amb la seva.

L’estratègia més adequada per aconseguir aquest objectiu és ignorar-la. Ignorar consisteix en no donar atenció, ni mirades, ni comentaris… com si no estigués passant res. Si diem “no” serà que “no” i no haurà  més comentaris. Si és possible, fins i tot ens separarem del nin. No oblidin que donar qualsevol atenció, encara que sigui mínima, no fa més que avivar l’enrabiada.

No intentem en plena enrabiada ni raonar amb el nin ni fer-li comprendre. En aquest moment el nin ni ens escoltarà ni raonarà. Serà perdre el temps, gastar energia i donar-li una atenció que intensificarà l’enrabiada.

Si passat un temps prudencial (deu o quinze minuts) l’enrabiada continua, intentin dir-li d’una forma breu i contundent: “quan deixis de plorar, xerram”, per veure si d’aquesta forma aconseguim calmar-lo.

Aquestes són algunes estratègies mínimes per fer front les enrabiades. Tenguin present una dada important: quan les enrabiades han estat presents en un nin durant un periode important de temps, en iniciar un tractament ingnorant-les, solen ser més intenses encara. Però si són constants, en uns dies començaran a perdre intensitat i durada.